Enrique Gil Calvo

El Sr. Enrique Gil Calvo ens ha delectat amb una xerrada sobre "la cultura" a les Jornades Meridians de la UJI. He de reconèixer que l'home, amb una trajectòria més que notable en el camp de la sociologia i més que pública en el camp de la radiofonia, té una soltura oral difícil d'igualar.

Però més que aquesta facilitat el que m'ha sorprés és la seua destreça a l'hora de construir i propagar argumentari centre-esquerrà -on ell mateix se situa- a l'aforament. Com en la seua faceta radiofònica de tertulià matinal ha definit la cultura i la seua gestió fent ús d'exemples molt il·lustratius i simples. Simples sí, senzills no. La seua simplificació ha obviat, passat per sobre o directament ignorat, en la meua opinió, qualsevol referència al conflicte que el concepte cultura implica inexorablement.

Per a ell la cultura, el fet cultural dic jo, és un eix tridimensional de coordinades que reflecteix les relacions verticals, horitzontals i de profunditat. Les primeres, he entès, es refereixen a les relacions entre les autoritats (culturals) i "el poble". Les segones són les produïdes entre el poble mateix. I les terceres són aquelles que relacionen les anteriors amb el territori, el lloc, el loci.
L'anàlisi, que pot entusiasmar el radio oient, o l'alumne, pel seu grafisme i claretat, ha generat entre un reduït grup d'assistents un interessant debat que malauradament no ha transcendit a les jornades. En eixe eix vertical, qui és autoritat?, David Bowi?, el cap d'una banda de latin kings?, Pep Botifarra?, la Pantoja?. En l'horitzontal, qui té relacions culturals horitzontals amb qui?, el madrileny de la moraleja amb el de Vallecas? el de Vallecas amb el de Benicàssim?... i en l'eix que dóna volum al conjunt, arrelament a què?, a quina cultura?, a quin país, a quina definició de la cultura local?...

Aquesta miopia al conflicte en qualsevol escala i especialment en l'esfera cultural ratifica una de les coses més evidents del discurs d'Enrrique Gil Calvo, la seua clara posició centre esquerrana, que és el mateix que no dir res. O dir-ho tot.

El desenvolupament local ací i allà

He llegit en repetides ocasions, he estudiat i fins i tot he sentit de gent seriosa que la missió de l'ADL, (Agent de Desenvolupament Local) o de l'AODL (Agent d'Ocupació i Desenvolupament Local) és, en essència, la de generar ocupació en el territori en què desenvolupa el seu treball. En essència no dic jo que no siga el que es fa, ni sobretot no seré jo qui diga que la subvenció temptadora i temptativa que es dóna als Ajuntaments això pretenga, però acordaran amb mi la gran part dels ADL de les comarques de Castelló que la generació d'ocupació és una de les tasques més secundàries o indirectes que es realitzen.

I és que la major part de les localitats amb ADL de les comarques del nord són xicotets municipis, amb problemàtiques i funcionaments força diferenciats dels que en teoria construirien com a model els promotors de la idea i de l'acrònim A"O"DL.

El primer dels punts que crec que sent obvi caldria deixar clar és que a les localitats xicotetes la desocupació és relativament inexistent. Això no vol dir, no s'altere ningú, que no n'hi haja, vol dir que la que hi ha és crònica i de molt difícil gestió si no és amb programes d'ocupació pública com els que ja es fan i que tendeixen a dissimular aquesta desocupació. La obvietat a la que em referia és que si algú en edat de treballar, no troba treball al poble, doncs com tothom ha fet, emigra a la ciutat i arregalt, o no, però al poble de desocupació en el sentit tradicional no n'hi ha. El que conseqüentment sí que n'hi ha és despoblament.

Per tant el problema que l'ADL -faig ús de la versió sense la O d'ocupació- ha de resoldre és el de la despoblació. S'ha de centrar en les altres dues inicials que la seua sofisticada nomenclatura mantè, a saber, desenvolupament i local.


Continuarà...