15 anys sense Guillem, quinze...

Ahir al Terra, en l'acte que encetava l'any del Guillem que organitzen uns pocs col·lectius, escoltava atentament les paraules del pare del Guillem. Entre d'altres consideracions, i referint-se al que puga estar passant la mare de Carlos a causa del premeditat treball dels mitjans de masses, va reflexionar al voltant del paper dels pares en l'orientació i l'activitat dels fills i que això els va fer -a ell i a la seua parella., en algun moment, considerar-se responsables del crim que el feixisme havia executat.

Van fracassar, els mitjans no ho van aconseguir i per això el tenia davant meu, al Terra, per a Maulets, xerrant contra el feixisme, recordant la memòria de Guillem, i donant suport la gent de Madrid que havia patit, com els valencians ara fa quinze anys, un assassinat polític.

El mitjans de comunicació del nostre país van fer dubtar Guillem -pare- de la valua del seu fill, dels valors que va poder transmetre-li, i d'aquells que no sent transmessos va incorporar Guillem en la seua curta trajectòria vital. No puc amagar que ser pare va fer que parès l'orella, especialment en aquest punt. Els fills i les filles ho són tot, i perdre'ls ha de ser perdre-ho tot. I a la força, quan es perd tot la pregunta que primer ataca és per què hem perdut tot, què hem fet mal, quina aposta hem errat.

És un tòpic entre "els nostres" parlar de que l'aposta de Guillem va ser la de la llibertat. Per ella va viure i per ella el van matar. No per tòpic deixa de ser cert, però sí parcial. Des de la perspectiva del pare o la mare l'aposta va ser la de la coherència, i per això la de l'inconformisme, la de la responsabilitat i el compromís. Una gran aposta que no sols es paga amb pitjors treballs, una incomoditat quotidiana per a comunicar-se, un ennuig diari en llegir la premsa -pel que diu i per qui ho diu- un minoritarisme involuntari... I en alguns casos, fins i tot amb la vida es paga aquesta aposta.

Però evidentment si no s'aposta, en aquest món capitalista nostre i en qualsevol altre món, no es pot guanyar. I en altres mons potser no calga guanyar, però en aquest món que ens ha tocat patir de guerra la victòria ens és imprescindible, i les apostes han de ser col·lectives, individuals i ambdues constants i creixents.

En aquest joc -de guerra- les derrotes són contínues, i les victòries també. El que passa és que eixos grans guerrers del mal que van fer dubtar de la seua aposta a Guillem tenen ben apresa l'ordenança del silenci de les victòries de l'enemic, és a dir, de les nostres victòries. Han pogut amb Guillem però no han pogut amb Guillem, no han pogut evitar el Terra, L'Avanç, Maulets, no han silenciat els músics... per dir aquells que més conec.