Més ideologia, per favor!!!

En aquest darrers dies escolte a ràdios i llig a la premsa argumentaris d'ideòlegs sistèmics, és a dir contertulians habituals, sobre les fórmules per tal de superar o, si més no, gestionar la crisi. I un dels consensos de partida, que no per ser-ho deixa de ser reiterat, és el de que la gestió de la situació de crisi s'ha de fer sense interferències ideològiques. En altres paraules el que se li diu al Sr. Zapatero és que l'anàlisi de la situació s'ha de deixar en mans d'experts i que les solucions o iniciatives no han d'estar condicionades per qüestions ideològiques. Un dels pilars del conjunt de reformes proposat passa per la "reforma" del mercat laboral. La reforma de la regulació del mercat laboral, la seua desregulació vaja, no ha de ser limitada pels compromisos electorals o les ideologies polítiques del govern. Ahir mateix al diari Público els sindicats denunciaven una ofensiva contra les seues idees i el Sr. Botín demanava tot el poder per al banc d'Espanya sense interferències polítiques.

Aquesta espectacular orientació tecnòcrata, que no deixa d'amagar descaradament una orientació aristòcrata de la societat, es fa palesa d'una manera més descarada encara en el debat que sobre l'energia nuclear ha generat el possible tancament o pròrroga de la central nuclear de Garoña. Als mitjans de comunicació com la SER, que hauríem més bé de tractar com a elements dels lobbis de pressió existents, el debat es planteja descaradament a favor de la continuació de la vida de la central nuclear, aportant arguments positius i fins i tot arguments de disculpa a allò que seria un flagrant incompliment de promesa electoral per part del Sr. Zapatero si acabés allargant la vida de la central. Una altra vegada eixos contertulians adverteixen que la decisió no es pot prendre en funció de factors ideològics i polítics. Cal plantejar-se el debat en funció d'anàlisis tècniques. Una altra vegada la tecnocràcia maleïda.

No fa molt al Departament on faig classe un dels vint companys de despatx estava alliçonant una alumna precisament sobre el debat nuclear. El Sr. professor de sociologia assegurava a l'alumna que en el debat sobre l'energia nuclear no podia intervenir la població en general ja que no estava capacitada ni tenia coneixements per opinar sobre el tema. Segons ell eixe era un tema que s'havia de resoldre des de la part tècnica i científica.

Si la població no pot intervindre en un debat en què allò que es debat és sobre la seua pròpia vida, ni tampoc pot decidir entre opcions o perspectives sobre com, quant i per què treballa, per a què ens demanen el vot els polítics?.

Aquesta descarada buidor del concepte de democràcia amaga tot un seguit de raons de classe que donarien material a multitud d'entrades al bloc i que segurament els lectors es podem imaginar. La tecnocràcia és el govern dels tècnics i els tècnics provenen o formen part d'una classe concreta amb uns interessos concrets... Qui determina què és coneixement, tècnic... Al remat es pot entendre millor emb una de les frases més esclaridores que ha donat el pensament modern "la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant".

Però el que m'interessa en aquesta ocasió és el descrèdit de la ideologia i més encara cóm la ideologia dominant se'ns presenta com una evidència naturalitzada en el constructe de la realitat social. Actuar sense condicionaments ideològics ni polítics és la consigna que amb la seua aparença neutral amaga el pensament únic, la ideologia dominant, que és la del dominador.

Al País Valencià el triomf reiterat de la dreta ha de tenir alguna relació amb aquest fenomen. M'alinee amb el Gerard Fullana en la seua decidida defensa d'una nova perspectiva d'actuació política al País Valencià basada en els valors. Els valors són un reflex de la ideologia, una altra manera d'anomenar el conjunt de principis de partida i objectius d'arribada, si voleu, que té l'avantatge de no incorporar l'erosió que ha patit el terme ideologia.

I per tant considere que els experiments polítics "apolítics" són o un suïcidi polític, o un experiment que no m'interessa, per enemic de la transformació. Fer política sense política, sense idees, sense objectius suposa entrar en el joc d'eixe pensament únic a què m'he referit. És donar per certes totes les convencions produïdes per, i reproductores de, l'estat de les coses. Implica entrar a la partida de forma incoherent, amb contradiccions en el discurs que obliguen a fer-lo més i més complex per tal d'encaixar en ell aquestes contradiccions.

I el votant, però sobretot el no votant, detecta poques coses però el que sí que fa servir és una base de coneixements no experts, no tècnics però sí de sentit comú. Una premissa del sentit comú: les coses clares i la xocolata espessa. El dicurs clar i contundent. El llenguatge senzill i directe. Les coses pel seu nom.

Altra evidència del sentit comú: Pels seus actes els coneixeràs. No valen els líders experts en lideratge. Valen les persones amb una biografia poderosa, amb un relat interessant que garantisca que el que diga prové de dintre d'ell i no d'un gabinet tècnic.

Al nostre país els tecnòcrates han infestat el plànol cultural, el plànol polític, que teòricament hauria de ser transformador. La foscor, la tebiesa, el canvi constant de discurs, els personatges sense relat en són constant. I al davant, claredat. Animals polítics amb idees clares, idees enemigues, però contundents, repetides i repetides i repetides fins que la idea més simple i absurda apareix com a evidència.

El sentit comú juga aquestes males passades. Es pot jugar amb ell. Però no es pot jugar al marge d'ell i menys encara contra ell.