Més ideologia, per favor!!!

En aquest darrers dies escolte a ràdios i llig a la premsa argumentaris d'ideòlegs sistèmics, és a dir contertulians habituals, sobre les fórmules per tal de superar o, si més no, gestionar la crisi. I un dels consensos de partida, que no per ser-ho deixa de ser reiterat, és el de que la gestió de la situació de crisi s'ha de fer sense interferències ideològiques. En altres paraules el que se li diu al Sr. Zapatero és que l'anàlisi de la situació s'ha de deixar en mans d'experts i que les solucions o iniciatives no han d'estar condicionades per qüestions ideològiques. Un dels pilars del conjunt de reformes proposat passa per la "reforma" del mercat laboral. La reforma de la regulació del mercat laboral, la seua desregulació vaja, no ha de ser limitada pels compromisos electorals o les ideologies polítiques del govern. Ahir mateix al diari Público els sindicats denunciaven una ofensiva contra les seues idees i el Sr. Botín demanava tot el poder per al banc d'Espanya sense interferències polítiques.

Aquesta espectacular orientació tecnòcrata, que no deixa d'amagar descaradament una orientació aristòcrata de la societat, es fa palesa d'una manera més descarada encara en el debat que sobre l'energia nuclear ha generat el possible tancament o pròrroga de la central nuclear de Garoña. Als mitjans de comunicació com la SER, que hauríem més bé de tractar com a elements dels lobbis de pressió existents, el debat es planteja descaradament a favor de la continuació de la vida de la central nuclear, aportant arguments positius i fins i tot arguments de disculpa a allò que seria un flagrant incompliment de promesa electoral per part del Sr. Zapatero si acabés allargant la vida de la central. Una altra vegada eixos contertulians adverteixen que la decisió no es pot prendre en funció de factors ideològics i polítics. Cal plantejar-se el debat en funció d'anàlisis tècniques. Una altra vegada la tecnocràcia maleïda.

No fa molt al Departament on faig classe un dels vint companys de despatx estava alliçonant una alumna precisament sobre el debat nuclear. El Sr. professor de sociologia assegurava a l'alumna que en el debat sobre l'energia nuclear no podia intervenir la població en general ja que no estava capacitada ni tenia coneixements per opinar sobre el tema. Segons ell eixe era un tema que s'havia de resoldre des de la part tècnica i científica.

Si la població no pot intervindre en un debat en què allò que es debat és sobre la seua pròpia vida, ni tampoc pot decidir entre opcions o perspectives sobre com, quant i per què treballa, per a què ens demanen el vot els polítics?.

Aquesta descarada buidor del concepte de democràcia amaga tot un seguit de raons de classe que donarien material a multitud d'entrades al bloc i que segurament els lectors es podem imaginar. La tecnocràcia és el govern dels tècnics i els tècnics provenen o formen part d'una classe concreta amb uns interessos concrets... Qui determina què és coneixement, tècnic... Al remat es pot entendre millor emb una de les frases més esclaridores que ha donat el pensament modern "la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant".

Però el que m'interessa en aquesta ocasió és el descrèdit de la ideologia i més encara cóm la ideologia dominant se'ns presenta com una evidència naturalitzada en el constructe de la realitat social. Actuar sense condicionaments ideològics ni polítics és la consigna que amb la seua aparença neutral amaga el pensament únic, la ideologia dominant, que és la del dominador.

Al País Valencià el triomf reiterat de la dreta ha de tenir alguna relació amb aquest fenomen. M'alinee amb el Gerard Fullana en la seua decidida defensa d'una nova perspectiva d'actuació política al País Valencià basada en els valors. Els valors són un reflex de la ideologia, una altra manera d'anomenar el conjunt de principis de partida i objectius d'arribada, si voleu, que té l'avantatge de no incorporar l'erosió que ha patit el terme ideologia.

I per tant considere que els experiments polítics "apolítics" són o un suïcidi polític, o un experiment que no m'interessa, per enemic de la transformació. Fer política sense política, sense idees, sense objectius suposa entrar en el joc d'eixe pensament únic a què m'he referit. És donar per certes totes les convencions produïdes per, i reproductores de, l'estat de les coses. Implica entrar a la partida de forma incoherent, amb contradiccions en el discurs que obliguen a fer-lo més i més complex per tal d'encaixar en ell aquestes contradiccions.

I el votant, però sobretot el no votant, detecta poques coses però el que sí que fa servir és una base de coneixements no experts, no tècnics però sí de sentit comú. Una premissa del sentit comú: les coses clares i la xocolata espessa. El dicurs clar i contundent. El llenguatge senzill i directe. Les coses pel seu nom.

Altra evidència del sentit comú: Pels seus actes els coneixeràs. No valen els líders experts en lideratge. Valen les persones amb una biografia poderosa, amb un relat interessant que garantisca que el que diga prové de dintre d'ell i no d'un gabinet tècnic.

Al nostre país els tecnòcrates han infestat el plànol cultural, el plànol polític, que teòricament hauria de ser transformador. La foscor, la tebiesa, el canvi constant de discurs, els personatges sense relat en són constant. I al davant, claredat. Animals polítics amb idees clares, idees enemigues, però contundents, repetides i repetides i repetides fins que la idea més simple i absurda apareix com a evidència.

El sentit comú juga aquestes males passades. Es pot jugar amb ell. Però no es pot jugar al marge d'ell i menys encara contra ell.

Patrimoni Cultural?

Prepare la classe de demà de l'assignatura Patrimoni Cultural. Comencem el tema 3. "La construcció sociohistòrica del patrimoni cultural". Introducció al concepte "patrimoni cultural", gènesi i transformacions històriques. Patrimoni és allò que s'hereta (que ens ve dels pares). Patrimnoni cultural és, doncs, la cultura que heretem dels avantpassats. Molt bé fins aquí, però si cultura en la seua accepció ampla és tot, per què no és tot patrimoni cultural?. Depén dels criteris de selecció que s'apliquen es determinarà què és i què no és considerable com a patrimoni cultural. Qui decideix què és o què no és considerable?, qui determina els criteris?. "La ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant".  

Rita i la classe dominant a què representa han pres la decisió de determinar que allò que fins fa no molt podia ser considerat com una herència cultural que definira la "cultura urbana dels valencians" i per tan susceptible de ser considerat com a bé d'interés cultural (figura institucional del patrimoni cultural) ha deixat de complir amb aquesta funció. És el cas del Cabanyal. Ja no els és útil, no representa la idea que tenen de València. No forma part de l'esquema ideològic de la classe dominant. Un esquema basat en la pasta, que com Carlos Paris recorda en Público, és la ideologia de la ideologia dominant. 

El patrimoni no és quelcom natural, donat, sinò convingut. La casa de la palmera que dissabte era massacrada no era patrimoni, era una casa vella. Per a la ideologia dominant, la de la pasta, m'enteneu. Cap remordiment es podia esperar per tant. Rita tan contenta. 

I un grup de persones amb ideologia no dominant, amb ideologia de la classe dominada, feia petar perols observant desesperadament com un exemple de patrimoni cultural del valencians caia a mans d'operaris amb ideologia dominant amb la ideologia d'una classe a la que no pertanyeran mai.

Què és València? pasta o persones?. O dit d'altra forma. De quina pasta està feta València?.

'Aquets' de València què volen, donar un cop d'estat?

Aquest és el comentari que li vam sentir a una participant al Congrés d'Innovació Democràtiva al que vam acudir Marina i jo per presentar una comunicació sobre la capacitat transformadora de les experiències de participació ciutadana. 

Quedava clar, definitivament, que ens havíem equivocat de lloc. Ni en el format ni en el contingut estàvem en un espai adient per allò que nosaltres preteníem transmetre. La resta de comunicacions que es van presentar en el nostre taller "La Participació com a instrument de Transformació social" eren relats d'experiències ja realitzades o en pràctica, més o menys interessants, però amb el tret comú d'haver estat engendrades per les institucions que ara enviàvem representants a contar-nos la seua visió d'èxit del procés i produïdes a una escala estrictament local. 

Evidentment quan la nostra tesi defensava que precisament els processos de participació impulsats des de les institucions tenen cert pecat de concepció i que lògicament això que ells entenien per "transformació" havia de ser més bé reforma, colisionaven les concepcions que ells i nosaltres teníem de la realitat. 

Què era transformació. Aquí hi havia una de les qüestions principals. Nosaltres afirmàvem que si la participació es produeix únicament a escala local, com es feia palès amb la mostra d'experiències que discorria al taller, i l'escala local té una limitadíssima capacitat de transformació de les condicions econòmiques i socials que són les que en definitiva creen les condicions de ciutadania, és impossible que la participació a aquesta escala, la local, siga transformadora. Per tant, que si volem processos de transformació social cal que la participació puga actuar sobre els ressorts que configuren la divisió social, de gènere... i no sobre manifestacions locals d'aquests. 

D'altra banda afirmàvem, i afirmem hui més encara que el dia de la nostra intervenció, que si en els processos que ells qualificaven de transformació social, no participaven els nous moviments socials ni els sindicats i tans sols hi participaven col·lectius de veïns, de ciclistes i coses per l'estil, poca cosa es podia esperar pel que fa a eixa transformació social que ens estaven venent. El redisseny d'una plaça contant amb l'opinió de la ciutadania no és transformació social, es mire com es mire la seua relació, que pot haver-ne, és tan allunyada que no és considerable. 

Crec que és això el que profundament significa democratitzar la democràcia. Fer que la plaça pública on es raona i pensa en llibertat, no estiga ocupada per trons ni  esglésies ni mercats. Tan senzill i tant complex com això. 

Això és un colp d'estat?, crec més bé que és un colp a l'Estat i també a l'estat de les coses. I val a dir que un bon colp a les ments reformadores del PSC que copaven l'esmentat congrés.      

15 anys sense Guillem, quinze...

Ahir al Terra, en l'acte que encetava l'any del Guillem que organitzen uns pocs col·lectius, escoltava atentament les paraules del pare del Guillem. Entre d'altres consideracions, i referint-se al que puga estar passant la mare de Carlos a causa del premeditat treball dels mitjans de masses, va reflexionar al voltant del paper dels pares en l'orientació i l'activitat dels fills i que això els va fer -a ell i a la seua parella., en algun moment, considerar-se responsables del crim que el feixisme havia executat.

Van fracassar, els mitjans no ho van aconseguir i per això el tenia davant meu, al Terra, per a Maulets, xerrant contra el feixisme, recordant la memòria de Guillem, i donant suport la gent de Madrid que havia patit, com els valencians ara fa quinze anys, un assassinat polític.

El mitjans de comunicació del nostre país van fer dubtar Guillem -pare- de la valua del seu fill, dels valors que va poder transmetre-li, i d'aquells que no sent transmessos va incorporar Guillem en la seua curta trajectòria vital. No puc amagar que ser pare va fer que parès l'orella, especialment en aquest punt. Els fills i les filles ho són tot, i perdre'ls ha de ser perdre-ho tot. I a la força, quan es perd tot la pregunta que primer ataca és per què hem perdut tot, què hem fet mal, quina aposta hem errat.

És un tòpic entre "els nostres" parlar de que l'aposta de Guillem va ser la de la llibertat. Per ella va viure i per ella el van matar. No per tòpic deixa de ser cert, però sí parcial. Des de la perspectiva del pare o la mare l'aposta va ser la de la coherència, i per això la de l'inconformisme, la de la responsabilitat i el compromís. Una gran aposta que no sols es paga amb pitjors treballs, una incomoditat quotidiana per a comunicar-se, un ennuig diari en llegir la premsa -pel que diu i per qui ho diu- un minoritarisme involuntari... I en alguns casos, fins i tot amb la vida es paga aquesta aposta.

Però evidentment si no s'aposta, en aquest món capitalista nostre i en qualsevol altre món, no es pot guanyar. I en altres mons potser no calga guanyar, però en aquest món que ens ha tocat patir de guerra la victòria ens és imprescindible, i les apostes han de ser col·lectives, individuals i ambdues constants i creixents.

En aquest joc -de guerra- les derrotes són contínues, i les victòries també. El que passa és que eixos grans guerrers del mal que van fer dubtar de la seua aposta a Guillem tenen ben apresa l'ordenança del silenci de les victòries de l'enemic, és a dir, de les nostres victòries. Han pogut amb Guillem però no han pogut amb Guillem, no han pogut evitar el Terra, L'Avanç, Maulets, no han silenciat els músics... per dir aquells que més conec.

Enrique Gil Calvo

El Sr. Enrique Gil Calvo ens ha delectat amb una xerrada sobre "la cultura" a les Jornades Meridians de la UJI. He de reconèixer que l'home, amb una trajectòria més que notable en el camp de la sociologia i més que pública en el camp de la radiofonia, té una soltura oral difícil d'igualar.

Però més que aquesta facilitat el que m'ha sorprés és la seua destreça a l'hora de construir i propagar argumentari centre-esquerrà -on ell mateix se situa- a l'aforament. Com en la seua faceta radiofònica de tertulià matinal ha definit la cultura i la seua gestió fent ús d'exemples molt il·lustratius i simples. Simples sí, senzills no. La seua simplificació ha obviat, passat per sobre o directament ignorat, en la meua opinió, qualsevol referència al conflicte que el concepte cultura implica inexorablement.

Per a ell la cultura, el fet cultural dic jo, és un eix tridimensional de coordinades que reflecteix les relacions verticals, horitzontals i de profunditat. Les primeres, he entès, es refereixen a les relacions entre les autoritats (culturals) i "el poble". Les segones són les produïdes entre el poble mateix. I les terceres són aquelles que relacionen les anteriors amb el territori, el lloc, el loci.
L'anàlisi, que pot entusiasmar el radio oient, o l'alumne, pel seu grafisme i claretat, ha generat entre un reduït grup d'assistents un interessant debat que malauradament no ha transcendit a les jornades. En eixe eix vertical, qui és autoritat?, David Bowi?, el cap d'una banda de latin kings?, Pep Botifarra?, la Pantoja?. En l'horitzontal, qui té relacions culturals horitzontals amb qui?, el madrileny de la moraleja amb el de Vallecas? el de Vallecas amb el de Benicàssim?... i en l'eix que dóna volum al conjunt, arrelament a què?, a quina cultura?, a quin país, a quina definició de la cultura local?...

Aquesta miopia al conflicte en qualsevol escala i especialment en l'esfera cultural ratifica una de les coses més evidents del discurs d'Enrrique Gil Calvo, la seua clara posició centre esquerrana, que és el mateix que no dir res. O dir-ho tot.

El desenvolupament local ací i allà

He llegit en repetides ocasions, he estudiat i fins i tot he sentit de gent seriosa que la missió de l'ADL, (Agent de Desenvolupament Local) o de l'AODL (Agent d'Ocupació i Desenvolupament Local) és, en essència, la de generar ocupació en el territori en què desenvolupa el seu treball. En essència no dic jo que no siga el que es fa, ni sobretot no seré jo qui diga que la subvenció temptadora i temptativa que es dóna als Ajuntaments això pretenga, però acordaran amb mi la gran part dels ADL de les comarques de Castelló que la generació d'ocupació és una de les tasques més secundàries o indirectes que es realitzen.

I és que la major part de les localitats amb ADL de les comarques del nord són xicotets municipis, amb problemàtiques i funcionaments força diferenciats dels que en teoria construirien com a model els promotors de la idea i de l'acrònim A"O"DL.

El primer dels punts que crec que sent obvi caldria deixar clar és que a les localitats xicotetes la desocupació és relativament inexistent. Això no vol dir, no s'altere ningú, que no n'hi haja, vol dir que la que hi ha és crònica i de molt difícil gestió si no és amb programes d'ocupació pública com els que ja es fan i que tendeixen a dissimular aquesta desocupació. La obvietat a la que em referia és que si algú en edat de treballar, no troba treball al poble, doncs com tothom ha fet, emigra a la ciutat i arregalt, o no, però al poble de desocupació en el sentit tradicional no n'hi ha. El que conseqüentment sí que n'hi ha és despoblament.

Per tant el problema que l'ADL -faig ús de la versió sense la O d'ocupació- ha de resoldre és el de la despoblació. S'ha de centrar en les altres dues inicials que la seua sofisticada nomenclatura mantè, a saber, desenvolupament i local.


Continuarà...